La filosofia kantiana és la culminació del pensament modern doncs en ella es creuen d'una manera profunda i original les tres principals corrents d'aquesta època: el Racionalisme, l'Empirisme i la Il·lustració. En la seva joventut Kant va acceptar les tesis racionalistes més importants de Wolff (seguidor al seu torn de la tradició cartesià-leibniziana), fins que, segons ens conta el mateix Kant, la lectura de Hume li va despertar del somni dogmàtic. No obstant això, i a pesar de les seves crítiques a aquest moviment, no és difícil destacar algunes idees principals de la filosofia crítica del Kant madur afins al racionalisme; aquest és el cas de la seva creença en la possibilitat d'un coneixement estricte (els judicis sintètics a priori), un coneixement extensiu, però també universal i necessari, encara que en la filosofia del nostre autor referit únicament als fenòmens; o la tesi que no tots els elements que intervenen en el coneixement tenen el seu origen en l'experiència empírica, doncs hi ha elements a priori, que els racionalistes van anomenar idees innates, i que van ser entesos per Kant no com continguts de coneixement sinó com estructures aprióricas, i no referits a objectes sinó a la forma que tot objecte ha de tenir perquè la puguem experimentar, a l'estructura del món. Per la seva banda, l'empirisme va deixar també una clara petjada en Kant, i no únicament perquè Hume li va dur a rebutjar les pretensions de la filosofia dogmàtica del racionalisme. Per exemple, és clarament afí a l'empirisme la seva afirmació que l'experiència no permet extreure universalitat ni necessitat, (així, de l'experiència només podem obtenir enunciats particulars i contingents, judicis que Kant anomenarà sintètics a posteriori); o la seva tesi que el coneixement es pot referir només al que es dóna als sentits, sent ho que estigui més enllà dels sentits incognoscible i d'impossible tractament científic; la conseqüència d'aquesta tesi serà l'afirmació que no és possible la metafísica com ciència, com coneixement estricte (encara que Kant afirma que el món moral obre la porta a la relació de l'home amb el metafísic). Respecte del tercer gran moviment intel·lectual de l'època, la Il·lustració, Kant, amb la seva obra Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració, es va convertir en el més important representant d'aquest corrent a Alemanya. La seva petjada està present en aspectes molt diversos de la seva filosofia, començant, per exemple, en la idea il·lustrada de la importància de la raó, tant com guia per al coneixement de la realitat com per a la pràctica moral, o en l'optimisme que duu a considerar que aquesta facultat és l'instrument adequat per a emancipar a l'home dels errors de la tradició. Però hem de citar també a dues il·lustrats que definitivament van influir en el nostre autor: Newton, doncs la seva teoria física li va dur A Kant a considerar que existeix el coneixement sintètic a priori i intentar comprendre com és possible aquest coneixement tan excel·lent respecte del món físic, o la seva visió mecanicista del món natural que va fomentar en Kant la creença en l'existència de lleis deterministes respecte del món natural i, per tant, la consideració que l'home, mentre que pertany a aquest món, no és lliure (en la mesura que és un mer fenomen). I Rousseau, pensador que li va mostrar l'existència d'un ordre distint al físic, el valor de la moral i del món de l'esperit i la llibertat necessària en l'home per a poder participar d'aquest món moral. Les dues obres principals de Kant (Crítica de la raó pura i Crítica de la raó pràctica) es poden entendre com expressió de la seva preocupació per mostrar com l'home pertany a dos mons, el de la Naturalesa (determinista) i el de l'Esperit (àmbit de la llibertat), i com aquesta doble pertinença és possible. Quant a les influències dels pensadors més llunyans, cabria assenyalar a Plató, que en un sentit una mica modificat estan presents també en les cridades per Kant ?idees pures? de la raó (ànima, món, Déu), i el concepte de Summe o Suprem Bé i la seva relació amb els postulats de la raó pràctica, entre els quals es troba la immortalitat de l'ànima, que guarda certa semblança amb un dels arguments utilitzats per Plató per a demostrar la immortalitat de l'ànima. O, finalment, el pensament estoic i el seu estricte sentit del deure, tan llunyà a una concepció hedonista i tan del gust del rigorisme kantià.
